Col·lecció sigil·logràfica - Archivo del Reino
COL·LECCIÓ SIGIL·LOGRÀFICA
La creació en 1960 del Comité Internacional de Sigil·lografia del Consell Internacional d'Arxius per a salvaguardar i divulgar el patrimoni sigil·logràfic i l'auge de les col·leccions documentals reunides de forma factícia per motius de conservació van determinar, a la fi dels anys seixanta, la localització sistemàtica de documents sigil·logràfics. Estos provenen, per tant, de les diverses seccions del propi Arxiu, encara que també n'hi ha que procedixen de fons incorporats a través de depòsits i donacions.
A diferència d'altres arxius estatals, els segells pendents dels pergamins van continuar, una vegada protegits, en les seues respectives sèries. Els documents amb segells placats, majoritàriament en paper, i els pendents de què s'ignorava la seua procedència per haver-se després del seu suport original van passar a formar part de la col·lecció sigil·logràfica.
La diversitat cronològica de la col·lecció (1309-1829) fa que les tècniques i els materials emprats en la seua elaboració varien amb el temps. De manera general, la cera d'abella, verge o pigmentada, constituïx la matèria primera més emprada en els segells medievals. A partir del segle XVII, entra en escena un nou material, el lacre. En època moderna ens trobem també amb els segells d'hòstia. En els segells pendents despresos procedents de documents reials i pontificis s'utilitza sovint el plom.
Segell de cera de Jaume I.
Els documents segellats representen diferents organismes i institucions de caràcter públic i privat. Provenen de les diferents oficines de les administracions reials, municipals i eclesiàstiques, però moltes vegades pertanyen a nobles i particulars. El caràcter fonamentalment heràldic de la col·lecció la convertix en una font històrica de gran utilitat per als heraldistes, però les seues possibilitats d'estudi no s'esgoten ací. Com que es tracta de documents figuratius, són molt útils també per als historiadors de l'art i per als que estudien els aspectes més quotidians dels nostres avantpassats.
Cal mencionar finalment les reproduccions plàstiques d'empremtes d'altres arxius que van ser adquirides per a divulgar els segells més significatius i facilitar el seu estudi.